Stefan Zweig: Els prodigis de la vida

Stefan Zweig va ser un intel.lectual compromés amb les seves idees, fins al punt extrem d’acabar amb la seva vida perquè veia un futur on la llibertat no estava garantida. Això succeïa al 1942, en el seu exili al Brasil, i als seus seixanta anys. Malgrat tot, ens va deixar una herència literària considerable en forma d’assatjos, biografies i novel.les curtes.

Crec que allò més destacable de la seva prosa és la sensació d’inspiració, de claretat, d’estar llegint alguna cosa acabada i amb un segell personalíssim. I, sí, Zweig anava al fons, molt al fons de les motivacions psicològiques dels seus personatges, els feia com si diguessim una radiografia profunda d’unes pulsions de vegades inconscients. Era un autèntic mestre, doncs, en enllaçar de forma brillant unes descripcions que sortien en una flamarada o rampell de voluntat purament artística, i els avatars interiors dels protagonistes de les seves novel.les. Podríem, llavors, estar parlant de l’artista total, d’una veu única en el món de les lletres del segle XX que escribia des del seu compromís a la idea de l’art.

Havia llegit d’aquest autor austríac, “Novel.la d’escacs” i “Els ulls del germà etern”, dos peces literàries curtes però intenses, intensíssimes. Stefan Zweig feia de la literatura una forma acurada i exquisida d’utilitzar el lèxic al servei, quasi sempre, d’històries amb un rerefons espiritual i que amagaven algun tipus de paradoxa o qüestionament moral.

A “Els prodigis de la vida” se’ns conta una història bellíssima, plena de tendresa i de sentiments, una història que de retruc vol indagar en el significat de l’art, en tant una representació o aproximació de la realitat, i on està molt present la paraula Deu, en tant font d’inspiració, en tant alenada al servei de la creació estètica que vol anar més enllà dels paràmetres representatius per a tocar l’essència, l’ànima de les coses.

La història entranyable que se’ns conta, al Flandes espanyol durant el reinat de Carlos I, es vertebra entorn un pintor vell i la seva musa, l’Esther, una noia jueva que viu amb els seus sentiments tancats a pany i forrellat fins que la seva experiència tot just com a model per al pintor li deparararà tota una efervescència d’emocions que fins al moment no havia viscut. Hi trovem, en aquest relat, elements del romanticisme, potser d’un romanticisme basat més en l’aspecte espiritual de la condició humana. I potser hi trovem també aquell fatalisme que es deixa intuïr, a través d’una cascada esfereïdora i incontrolable de pulsions primàries que es van despertant en l’Esther i que la van abocant, cada cop, cap un abisme que no té camí de tornada (durant les llargues jornades que roman a casa del pintor, fent-li de model com a Verge Maria, hi està juntament amb un nadó que li desperta el seu instint maternal fins a uns límits malaltisos)

Els prodigis de la vida és una novel.la que, a un altre nivell, deixant de banda la meravellosa història i la forma no menys exquisida en que està contada, et planteja qüestions capitals: els senyals que veiem i que interpretem en el nostre camí com a humans, venen tots d’un pla pre-establert, d’una divinitat entestada en que els descobrim, o són tal volta pura i exclusivament el fruit d’un atzar capritxós? I quin és el significat de la inspiració, d’on procedeix l’alquímia interior que fa possible el tast d’una realitat que es transcendeix a si mateixa a través de l’art? I, al cap i a la fi: existeix precisament més transcendència o significat en una vida humana a part de la que nosaltres mateixos ens hi poguem atribuir?

I acabo, amb els pensaments finals que el narrador refereix al vell pintor, un cop ha viscut el desenllaç inevitable: “Tenia realment dret a discutir si era Deu o la vida qui havia disposat tot allò? Tenia realment dret a vestir l’amor amb paraules que no coneixia? Tenia realment dret a rebelar-se contra Deu perquè, senzillament, no comprenia la seva essència?”

L'autor austríac, trovo que amb un cert paregut a Hitler, almenys en aquesta foto