Bohumil Hrabal: Una solitud massa sorollosa

Havia llegit de Bohumil Hrabal, Trens rigurosament vigilats, i La petita ciutat on es va aturar el temps, i ara he acabat Una solitud massa sorollosa. M’encanta aquest autor txec, per la seva originalitat i frescura, per un talent narratiu que va més enllà de l’ambient costumbrista i de poblet que sol retratar per endinsar-nos en personatges únics i irrepetibles. I el que fa únics i irrepetibles aquests personatges és, precisament, la seva imperfecció, les seves contradiccions, la seva imaginació posada al servei de la fidelitat al jo malgrat el que puguin dir els altres.

Una solitud massa sorollosa, escrit en clau de monòleg, ens compta la vida d’un premsador de paper la vida del qual (prop ja a jubilar-se) vertebra precisament en el seu petit “refugi” a la premsa, els llibres que s’emporta i que provenen de les escombreries i que així “indultats” arriben a formar una biblioteca monumental a casa seva, i la seva afició a la cervesa.

En aquesta obra, el genial autor txec rindeix un sincer homenatge a la literatura, l’amor de Hanta (el protagonista de la història) pels llibres és l’amor que l’autor sempre hi ha professat pel món de les històries i dels comptes. Es un autèntic plaer deixar-te porta per aquesta petita novel.la, per una tendra melangia que es respira de fons i que en determinats moments esdevé una evocació poètica de la realitat, per un personatge que és de fet un anti-heroi però a través del qual resona amb força l’autenticitat, el voler viure el món a la manera sincera i sentida que un creu que s’ha de viure, sense fer mal a ningú però essent fidel als dictats interns. I, el que després fa la màgia de la literatura és, precisament, universalitzar un ambient tancat de poble amb els seus personatges estrafolaris i perduts enmig dels seus somnis.

I el final de la novel.la, com no, no podria ser un altre: quan Hanta és apartat definitivament de la seva premsa, dels seus llibres que hi salva, de tot un món que l’omple i li dona dia a dia sentit i consistencia a la seva vida, llavors decideix ell mateix ser “premsat” per l’aparell al que ha dedicat trenta-cinq anys de la seva vida…

Una solitud massa sorollosa és un llibre molt petit pel que fa al nombre de pàgines, però gran, molt gran, pel que fa al poder d’evocació que té d’un món ple de tendresa, de melangia, de bellesa.